La fenomenologia del cos, de Merleau-Ponty

Rafael Granero Pac1 (2007) Merleau-Ponty

“Al final de una reflexión que lo sustrae primero, pero para hacerle experimentar mejor los lazos de la verdad que lo atan al mundo y a la historia, el filósofo halla, no el abismo del sí mismo o del saber absoluto, sino la imagen renovada del mundo, y a sí mismo implantado en ella, entre los otros” (EdlF, 40)¹

En aquesta cita podem trobar totes les idees bàsiques que donen cos i estructura a la fenomenologia existencial (GD, 544; FM-1; 352) de Merleau-Ponty (M-P): reducció eidètica “sustrae primero [i així després] experimenta mejor” (W-5), percepció “imagen renovada”, historificació de la experiència “atan... a la historia”, relació concreta amb la societat “sí mismo implantado en [la imagen del mundo]”, intersubjectivitat “entre los otros”, defuig del solipsisme idealista “no el abismo del sí mismo” i del racionalisme monista “[ni] del saber absoluto”.

Si bé en –i entre– tots els pensador sempre ha hagut una certa barreja fèrtil, ha estat una constant en el pensament l’oposició més o menys estricte entre empirisme i racionalisme. Tant en una escola com en l’altre, els conceptes que utilitzen per apropar-se a la quarta pregunta de Kant (què és l’home?) també han usat la dualitat: microcosmos i macrocosmos, res cogitans i res extensa, esperit i matèria, superestructura i infrastructura, jo i el món, psique i physis, i ja en l’art i la literatura: expressionisme i impressionisme. A diferència d’això, la fenomenologia existencial de Merleau-Ponty voldrà suturar aquesta ferida oberta del pensament modern (W-14) a través d’un concepte bàsic en el seu discurs: la percepció.

La percepció serà pel nostre pensador l’eix de la consciència d’estar en el món, més que només ser en el mon –com seria el cas dels animals. L’home percep en tant que mira i que veu, en tant que existeix aquest alhora i indestriable doble sentit respectiu de la percepció: actiu (mira, significa el sentit) i passiu (veu, explicita el significat) (W-13). Allò psíquic (actiu) i allò físic (passiu) es interpretat per M-P com una oposició funcional, que no ha de ser transformada en una oposició substantiva (GD, 545).

La percepció serà aquella experiència antepredicativa del Lebenswell², segons Husserl (FM-2, 328; W-9), que permet la aprehensió sensible de la realitat abans que es pugui fer cap judici reflexiu sobre ella (W-8, “antes de cualquier análisis que yo pueda hacer de él”). Percebem abans no fem cap predicació racional sobre el món que ens envolta: com la percepció del paisatge respecte de la geografia, diu M-P. La percepció –ajudada per la imaginació, reflexiona M-P (W-19)– tindrà un caràcter performatiu del món (fet actiu), alhora que el mon existent actuarà sobre l’ésser (fet passiu). En aquesta rigorosa conceptualització podem trobar el vigor del enunciat del bisbe Berkeley: esse és percipi, que identifica l’ésser amb la percepció, encara que M-P va més enllà, doncs atorga a aquesta no només ser la base de l’ésser, sinó l’eina per la qual aquest crea món. Seguint a Husserl, per M-P la percepció serà noètica: tindrà intencionalitat operant i l’acte noètic actuarà sobre el món com noema (TI, 32, 102; W-2), tot fent responsable a cada subjecte de la seva elecció al fer mon, aquesta intencionalitat allunyarà a M-P de qualsevol relativisme (W-16; W-22).

Compararà, seguint a Bergson (EdlF, 16) percepció amb intuïció, en tant que aquesta és interrogació i lectura del sentit; aquest concepte també el prendrà de Husserl (intuïció eidètica) (GD, 498; W-7). Això li permetrà sostenir que la ciència, quan no accepta ni la proposta fenomenològica de la consciència antepredicativa ni ser expressió segona, cau en una postura ingènua o hipòcrita. M-P (OE, 10 i 11) arremet contra aquell pensament que porti “a lo absoluto la situación de conocimiento del sabio” i de que el mon ha estat fet “para entrar en el laboratorio“, ja que d’això es pot derivar un món com un malson per l’home del “que nada podría despertarlo”. Aquest monisme neutre, segons paraules de Karl R. Popper –actitud que la veu com una línia contínua que va des l’animisme, passant per un “Sòcrates” platonitzat, Aristòtil, Berkeley, Husserl fins arribar a Wittgestein, Moore o Carnap (PS-I, 143 i ss, 162 i ss, 304)–, serà considerat per aquest com anti-racionalista, ja que redueix la ciència a un mer sistema d’instruments, i veu al científic com un fabricant d’artefactes: lampistes gloriosos, diu ressentit i textualment. La crítica que Popper fa sobre els inobservables de la fenomenologia radical (concepte, aquest, que ve a dir que allò que no veig pot no existir, o existir de forma radicalment diferent, fins que el torni a veure, a despit de les lleis científiques), amb l’exemple de l’arbre que es divideix i es torna a reunir en el temps d’escriure una nota sobre l’arbre, és una crítica argumentada contra la capacitat de fer món que té la percepció: ens recorda que el món (físic) i el món (psíquic) comparteixen una realitat de forma indestriable. Per altre banda, no hem d’oblidar que la fenomenologia va ajudar a crear una bona base racional i científica per a la sociologia (W-18), no en debades pares de la Sociologia Moderna, com ara Berger i Luckmann (especialment visible la influència d’aquella en el seu llibre conjunt Social Construction of Reality, 1966, (ICS, 21; UOC, webgrafia Sociologia; W-3) s’han recolzat en els conceptes fenomenològics de la interacció home–societat i de la realitat com allò que d’alguna manera ha estat construït per l’home. Vist això, en canvi, haurem de dir que el món (psíquic) i el món (físic) comparteixen una realitat de forma indestriable. Aquest quiasme, que M-P té en compte al dir que son oposats només funcionalment, es decantarà per M-P, malgrat tot, del costat de l’ésser que percep: és l’home qui amb la seva existència no permet que l’horitzó s’enfonsi en el no res, és l’home qui dona ordre al món al seu voltant.

M-P introduirà un segon i importantíssim concepte: la intersubjectivitat. Si bé Husserl ja havia advertit contra una desviació de la fenomenologia que podia fer-nos caure en el solipsisme, serà M-P qui elevarà la intersubjectivitat a rang ontològic (W-18): sense ella, no hi ha món, no hi ha ésser. Es tracta, diu M-P, d’una intersubjectivitat entre éssers subjectius (W-2) i necessàriament temporals en la seva existència i en les seves percepcions (W-17). Aquí ens tornarem a trobar amb Bergson quan afirma amb ell que la relació que hom pot tenir amb la veritat passa pels altres: “O bien vamos a lo verdadero con ellos, o no es hacia lo verdadero que vamos” (EdlF, 23). La intersubjectivitat l’impedirà caure en dos paranys: en el monisme neutral, ja exposat per Popper, i en el solipsisme.

L’enganyifa del arbre que es divideix i es torna a unir quedarà exorcitzada per la visió que de l’arbre en tindran altres homes:

“Detengámonos en esta tercera dimensión... objetos que se esconden uno de otro... que no veo... son pensamientos los que formo y no atributos de las cosas: sé que en este momento otro hombre colocado de otro modo... los vería desplegados” (OE, 35)

I contra el solipsisme, afirma:

“el mundo fenomenológico no es puro ser, sino el sentido que se transparenta... entre mis experiencias y las de los demás... por lo tanto, es inseparable de la subjetividad y de la intersubjetividad [y de la] integración de la experiencia del otro en mi propia experiencia” (GD, 545)

Per M-P, aquesta intersubjectivitat recolzarà i vindrà recolzada per una necessària mirada global i historificada sobre el món: “es preciso comprender de todas las maneras a la vez”, afirmarà; i això li portarà a rebutjar tant els extrems sartrians (per la seva concepció de la llibertat absoluta) com marxians (per la primacia que dóna al fet econòmic) (GD, 546; W-22). A Marx, especialment, li retraurà que s’oblidi del cos (es dir, de la totalitat, tot i que li reconeixerà que en els anomenats escrits de joventut –els més sociològics– si que ho tenia en compte) al “capgirar” la dialèctica hegeliana i pensar el materialisme històric: “La historia no tiene sentido si su sentido es comprendido como el de un río que corre bajo la acción de causas todopoderosas hacia un océano en el que desaparece” (EdlF, 35). La Història no es pot donar mai per acabada, els fets del futur (fràgil) són contingents, ja que els creem a mida que creem el mon i que el mon ens crea (EdlF, 34 i 35). Heidegger dirà quelcom semblant sobre la positivitat del mon: «“ello mundea” [Es weltet]» (VM, 151): el món esdevé per i a través d’ell mateix: dels homes que fan i son fets per ells mateixos.

Igualment, aquesta intersubjectivitat l’endurà a interessar-se pel llenguatge en tant que eina que permet i és condició de possibilitat d’aquella: filosofia com diàleg, veritat com comunicació (i no només parlarà de verbalitzar, també tindrà en compte els signes i els símbols: tot allò que doni sentit i ens porti significat) (FM-1, 355; W-7; W-9). Un cop més ens tornarà a remetre a Bergson, del que dirà que aquesta descoberta pot ser sigui la seva millor troballa: 1) «[Bergson, tot passant d’una filosofia de la impressió a una de la expressió, afirma que l’home deu el que és] a su cuerpo, a su cerebro, “lo debe a su lenguaje, que da a la conciencia un cuerpo inmaterial en el cual encarnarse”», i 2) “[per això, el llenguatge permet un] intercambio entre el pasado y el presente,... el mundo y nosotros... ” (EdlF, 22)

Si el món el fem entre tots i el fem a mida que –i en la mateixa mida que– ell ens fa (que ell “mundea”), no podem sinó extreure el corol·lari de que el futur és d’alguna manera contingent, que està –i sempre restarà inacabat, que la filosofia que vulgui reflexionar haurà de ser, inexcusablement i contínuament, una meditació infinita, un moviment sense fi, i que no podem considerar un fracàs el pensar que enrera de cada moment de comprensió tindrem un altre moment inèdit que ens exigirà viure’l per entendre’l (GD, 547; W-22): com li passa a Sísif i la roca, el filòsof mai no pot instal·lar-se en el saber absolut (EdlF, 8).

Per acomiadar a aquest pensador cal dir que M-P va trobar la hipèrbole del si com altre, i en el límit de la percepció, va mostrar una nova cesura:

“Je sois pour moi même, quand je parle, un autre «autre», et, dans la mesure oú je comprends, je ne sais plus qui parle et qui écoute” (La prose du Monde, Gallimard, 1969, pàg. 30)

Rafael Granero Chulbi.